LA CENSURA UNA VEGADA MES.
LIMITACIÓ DE LLIBERTATS PÚBLIQUES

Se'ns està acostumant a unes certes restriccions en la llibertat d'expressió, en l'accés als espais públics i en la informació. I aquesta és una forma de censura que estem acceptant com a normal i ens pot conduir a la ignorància.

En els primers anys de la nostra democràcia, el nostre poble va recuperar un costum antic, prohibida durant la dictadura, que suposava la crítica per mitjà del cant, des d'altes hora de la nit fins a la matinada, era "La nit dels albaes". Aquestes eren, en la seua majoria, estrofes de retret a determinades gestions de l'autoritat, cantades pels propis veïns, o per una cantant contractada. El cant s'acompanyava per una chirimita i un tabalet i s'utilitzava com un mitjà més per a denunciar, criticar, agrair, etc. Si la albá anava dirigida a una persona se li cantava a la porta de la seua casa i se li concedia el dret de rèplica i eren molts els casos en què el criticat obria les portes de la seua casa, donava explicacions a convidava als cantants. Diguen el que diguen l'anonimat mai va protegir al denunciant i s'han dit en elles veritats com a punys i alguna altra grolleria, indicatives ambdues de la llibertat d'expressió. En un moment determinat, l'Ajuntament de Manuel va informar, mitjançant bàndol, que els textos de les albaes que volgueren cantar havien de ser presentades abans en l'Ajuntament per a obtenir la seua autorització. A açò se li crida censura i així ho recordem des dels temps del dictador. No tenim la certesa de l'alcalde que va aplicar aquest tipus de censura, si sabem que a l'actual, José Cambra Bueno, no li sembla bé aquesta expressió de llibertat. A conseqüència d'aquesta limitació en l'expressió pública, les albaes van perdre tot el seu significat perquè les autoritats aplicaven les retallades als textos presentats, o bé, els interessats no els presentaven per a no passar per aquest tràmit. D'aquesta forma s'impedia que se'ls realitzara cap tipus de crítica. Així doncs, de tan senzilla manera, les albaes van desaparèixer i vam perdre un costum molt valencià que tenia el poble pla de criticar els possibles abusos de poder.

 Amb referència a les limitacions a l'accés als llocs públics, podem comentar que se'ns va fer creure que es comprava Les Salines per a gaudi del poble. Però la realitat ha sigut que es va declarar tota la zona muntanyenca annexa paratge natural, i excepte l'actual poliesportiu, es va lliurar la resta de l'antic campament a una empresa que ha impedit el pas a la zona. I per a sorpresa nostra també al paratge natural se li ha dotat de portes i cadenats per a evitar el pas dels vehicles i fins i tot persones a peu, alguna cosa que tots els paratges naturals tenen permès sempre que s'utilitzen els camins existents i es respecte la naturalesa. Però a nosaltres no se'ns permet aqueixa possibilitat. Podem dir que teníem mes llibertat d'accés quan Les Salines no eren nostres. Encara que sempre podem resignar-nos i desplaçar-nos a qualsevol paratge, el de La font amarga, per exemple, que està relativament a prop, malgrat pertànyer a un altre terme municipal.

Com una confirmació mes del comentat en l'apartat anterior està el tema, que per cert s'estén de llarg a llarg del nostre poble, dels safaretjos públics. Temps arrere, amb el pressupost a càrrec de l'Ajuntament es va restaurar el safareig del carrer Juan Moreno i en ell queda una placa commemorativa informant d'amb qui i quan es va realitzar. Mes avance, segons vam llegir en la premsa, gràcies a una subvenció es restaurarien la resta de safaretjos. La nostra sorpresa va ser que la restauració va consistir a sanejar alguns, ignorar altres i, açò sí, dotar-los a tots de tanques i cadenats que ens impedisquen l'accés als mateixos. Amb la mateixa resignació amb que podem anar amb cotxe a la Font Amarga, podem llavar-nos les mans en el safareig, preciós per cert, de la Torre de Lloris o, sense allunyar-nos massa, en la nostra veïna L'Enova.

Mes limitació, i en aquest cas d'informació, està en la pàgina web de l'Ajuntament. L'associació de veïns obtenia informació en aquesta web com era el cas, per exemple, del Perfil del contractant i a través d'ell teníem informació econòmica dels projectes propis del nostre poble i que després utilitzàvem per a oferir una informació general, doncs *bién: Ara aquesta web ens remet a la Generalitat i en ella hem de pescar projectes a desenvolupar que desconeixem de la seua existència. Ha sigut una manera mes de per a mantenir-nos en la ignorància. I com a punt final, com la guinda del pastís, està el silenci de Radi Salines en l'últim ple de l'Ajuntament. El perquè d'aquest silenci és fàcil d'endevinar doncs en ell s'establia un acord silenciós, el pacte, encara que ho negara  Cambra en la premsa, entre el GIP i el PP nomenant al Sr. Alberola (PP) com a Tinent d'Alcalde. També es va aprovar la creació de la Junta de Govern d'Ajuntament formada per José Cambra, Inmaculada Sanjuán i Salvador Alberola Soler, que serà qui decidirà els tema més importants. Així, d'aquesta forma, se li resten competències al Ple i els assumptes que puguen resultar mes embarazosos s'aprovaran fàcilment en aquesta junta de govern en la qual el representant del PP té totes la votacions perdudes davant els dos del GIP. Tot açò amb l'agreujant que les possibles discrepàncies no eixiran a la llum. Amb la qual cosa, el projecte votat pels electors populars estarà al servei del Grup Independent. I, com a tema a destacar, també es va aprovar en el ple les retribucions dels integrants de l'Ajuntament, que són: 20 euros a cadascun dels assistents a la junta de govern i a les comissions informatives, 140 euros per a l'alcalde i cadascun dels regidors per assistència a Ple Ordinari i a més un sou per a Cambra de 980 euros mensuals per una dedicació de quatre hores a la setmana

Mes a baix no citem, ni a la Torre de Lloris ni a Castelló, simplement ens basta l'honradesa davant la crisi de l'alcalde de Rafelguaraf .

No ens hem hagut d'allunyar molt per a observar les diferències

juliol de 2.011 ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE MANUEL